Demà, 12 de setembre iniciem el nou curs escolar. Tornarem a fer-nos nous propòsits, noves il·lusions. Coneixerem al nou alumnat, ens retrobarem amb els més antics, petons i abraçades, corredisses i cridòria formarà part del nostre paisatge quotidiana d´ara en endavant.
La convivència estarà marcada pels conflictes del dia a dia, els malentesos, els equivocs.
Des del
Servei de mediació ajudarem a l´alumnat ( i a la resta de membres de la CE, si ho necessita ) a resoldre els conflictes a través de la paraula, l´escolta, la negociació , la cerca de solucions justes; a transformar els conflictes en oportunitats d´aprenentatge que facilitin el seu creixement personal i la millora de la convivència.
Per poder acomplir aquests objectius s´ens dubte ens cal
esforç, constància, valentia i disciplina.
Dilluns passat, llegia un article d´
Angel Gabilondo,
Para empezar, disciplina i m´ha resultat molt interessant.
Destaco algunes idees succeptibles de generar polèmica i debat:
1.- Relaciona la disciplina i l´expressió de l´afecte cap a l´alumnat.
2.- La disciplina com una manera de convivència.
3.- La disciplina, com la solidaridat amb un mateix.
4.- La disciplina com una capacitat de resposta aústera, amb constància i dedicació als objectius i projectes.
5.- És la manera de comportar-se per tenir cura d´un mateix i dels altres.
6.- La disciplina com una forma d´organització , però no d´imposició i que requereix participació, el que anomena "disciplina ciutadana".
7.- El que faig o deixo de fer incideix en els altres i altera els projectes.
- " Necesitamos organizarnos, vertebrar, distribuir la acción y no esperar que la realicen los demás, para ver si nos satisface, mientras nosotros hacemos ostentación de arrogante prepotencia".
- "Una institución, una empresa, una entidad sin disciplina es inoperante, aunque esté poblada de supuestas genialidades. Cuidadosa y pacientemente hemos de hacer lo que nos corresponde. No es docilidad, sino implicación".
- "El sistema educativo parece no saber qué hacer con la disciplina. Tratando de evitar el autoritarismo, tiró con el agua sucia la palangana. Y se ha llegado a creer que requerir es forzar. Sin embargo, puestos a reivindicar, recuperamos la expresión "cumplir con nuestra obligación", como forma de ligarnos a algo externo, a los otros. Se trata de ser de palabra y de hacer lo que nos corresponde".
- "Y si probáramos a expresar nuestro afecto a los más jóvenes mostrando que la disciplina y la obligación no son claudicante imposición, sino formas de convivir y de vérnoslas con otros en algo que merece la pena? Quizá lo aprenderíamos nosotros en el gesto mismo de enseñarlo".
Podeu trobar aquí l´article complert , publicat a La Vanguardia el 3/09/07 http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20070903/53388017223.html
