La convivència estarà marcada pels conflictes del dia a dia, els malentesos, els equivocs.
Des del Servei de mediació ajudarem a l´alumnat ( i a la resta de membres de la CE, si ho necessita ) a resoldre els conflictes a través de la paraula, l´escolta, la negociació , la cerca de solucions justes; a transformar els conflictes en oportunitats d´aprenentatge que facilitin el seu creixement personal i la millora de la convivència.
Per poder acomplir aquests objectius s´ens dubte ens cal esforç, constància, valentia i disciplina.
Dilluns passat, llegia un article d´Angel Gabilondo, Para empezar, disciplina i m´ha resultat molt interessant.
Destaco algunes idees succeptibles de generar polèmica i debat:
1.- Relaciona la disciplina i l´expressió de l´afecte cap a l´alumnat.
2.- La disciplina com una manera de convivència.
3.- La disciplina, com la solidaridat amb un mateix.
4.- La disciplina com una capacitat de resposta aústera, amb constància i dedicació als objectius i projectes.
5.- És la manera de comportar-se per tenir cura d´un mateix i dels altres.
6.- La disciplina com una forma d´organització , però no d´imposició i que requereix participació, el que anomena "disciplina ciutadana".
7.- El que faig o deixo de fer incideix en els altres i altera els projectes.
- " Necesitamos organizarnos, vertebrar, distribuir la acción y no esperar que la realicen los demás, para ver si nos satisface, mientras nosotros hacemos ostentación de arrogante prepotencia".
- "Una institución, una empresa, una entidad sin disciplina es inoperante, aunque esté poblada de supuestas genialidades. Cuidadosa y pacientemente hemos de hacer lo que nos corresponde. No es docilidad, sino implicación".
- "El sistema educativo parece no saber qué hacer con la disciplina. Tratando de evitar el autoritarismo, tiró con el agua sucia la palangana. Y se ha llegado a creer que requerir es forzar. Sin embargo, puestos a reivindicar, recuperamos la expresión "cumplir con nuestra obligación", como forma de ligarnos a algo externo, a los otros. Se trata de ser de palabra y de hacer lo que nos corresponde".
- "Y si probáramos a expresar nuestro afecto a los más jóvenes mostrando que la disciplina y la obligación no son claudicante imposición, sino formas de convivir y de vérnoslas con otros en algo que merece la pena? Quizá lo aprenderíamos nosotros en el gesto mismo de enseñarlo".
Podeu trobar aquí l´article complert , publicat a La Vanguardia el 3/09/07 http://www.lavanguardia.es/premium/epaper/20070903/53388017223.html
2 comentaris:
Jo em sent tant atret per la paraula disciplina com tothom, sobretot pel fet que s'ha perdut força l'autoritat del professor.
No obstant, a mi la paraula disciplina no m'agrada, perquè entenc que implicitament suposa una "obediència cega". El sistema educatiu encara pot ser una eina per a transformar la societat en un món més just...D'alguna manera l'alumne s'ha de poder oposar lliurement amb el que li estan oferint i que no li agrada. La seva manera de fer-ho, inicialment i primitivament és la falta de disciplina (la desobediència acadèmica). Aquesta "indisciplina" s'ha d'entendre com una informació de una falta d'entesa entre el que espera l'alumne i el professor. No és un error de ningú, ni una mala actitud, ni una falta d'acompliment de les funcions laborals del professor. Tot al contrari, és una fase de feedback necesària i obligatòria per la qual s'ha de passar en el procés d'ensenyament aprenentatge.
Malgrat això, aquesta fase de retroalimentació difícilment és "computable" o "visible" per poder-lo reflectir com a "feina feta", o com a programació d'un crèdit. Principalment perquè és una feina de dia a dia, on també els conflites de convivència formen part d'això.
Tant de bò, amb les noves tecnologies vingui alguna ajuda en aquest sentit.
Joan,
és cert que la paraula disciplina ha estat lligada a obediència, de fet és el que pretenem sovint tant els docents com la pròpia institució escolar. L´ordre i la obediència formen part de cultura que el centre transmet, és impensable el funcionament de l´escola sense aquestes dos premisses.
A voltes el que proposem a l´alumnat tan des dels aprenentatges curriculars com les metodologies, estan molt allunyats del seu món -desitjos, interessos, motivacions-
Ens cal una reflexió tan personal com col·lectiva, de que volem que aprenguin, o com ho han d´aprendre, de proposar continguts que siguin percebuts pel alumnat com a interessants i útils per a la seva vida i no només contingut acadèmics allunyats del seu món. No estic plantejant una baixa de nivells (perquè l´alumnat no li interessa el que l´escola ofereix) ans el contrari, si de que a partir del que saben per engrescar-lo i seduir-lo i portar-lo a que ell mateix construeixi el seu coneixement.
Per això cal una actitud oberta. Educar en una societat digital i en xarxa, a on el coneixement ha transcendit les parets de l´escolar suposa un replantejament continu del que estem fent a l´aula, de les propostes que fem a l´alumnat, i de com les fem, un rol de professorat diferent a l´actual.
Per a mi, aquest és el repte que planteja les noves tecnologies, que l´alumnat pugui construir el seu propi coneixement, el que “ aprèn a aprendre “, el docent no és ja l´únic expert que té el coneixement absolut, sinó és el que proposa, ajuda , sap a on s´ha de dirigir l´alumne i acompanya en aquest procés
d´ensenyament- aprenentatge.
La falta d´entesa que es dóna a l´aula, no ha de ser un problema, sovint es generen problemes de manca de comunicació entre el que volem aconseguir de l´alumnat i el que l´alumnat està disposat a fer. És normal, aquests malentesos que formen part de la convivència. El que ÉS IMPORTANT ÉS COM HO RESOLEM. Si tenim una actitud positiva, d´escolta i de diàleg podem aclarir aquest malentesos, en canvi, si ens deixem portar per sentiments de por, inseguretat en les nostres propostes, percepcions equivocades i davant d´això fem una defensa aferrissada de la nostra posició com a professorat davant l´alumnat TENIM UN CONFLICTE .
El que a mi m´ha suggerit l´article ha estat la idea de que LA DISCIPLINA ÉS UNA MANERA DE TENIR CURA D´UN MATEIX I DELS ALTRES.
LA MIRADA CAP EL MÓN DE LES RELACIONS I I COM LA DISCIPLINA HA D´ANAR ACOMPANYADA DE L´AFECTE em sembla molt novedosa.
És aquesta mirada que ha estat absent del món escolar que cal introduir-la com un aprenentatge a fer,
VAL LA PENA APRENDRE A RELACIONAR-NOS SATISFACTORIAMENT, ( L´ALUMNAT I TAMBÉ EL PROFESSORAT) PER APRENDRE A CONVIURE i transferir aquest aprenentatge a la nostra vida i potser així serem més feliços.
Gràcies pel comentari.
Publica un comentari a l'entrada